Tal era l' opinió de molta gent y sobre tot de la bona despesera, la qu' ara, á mitja nit, depositant demunt la taula d' en Lluís, al costat del seu llibre, una copa de llet, s' exclamava aixís:
—¿Sab, don Lluiset, que 'm fa pena tant d'estudiar? Vostè s' hi enmagreix tot, y això no val re, de primer es la salut. Sempre he sentit á dir que l'estudiar massa fa tornar étichs á molts jovens.
—Quí 'm fará tornar étich son vosté y la Toneta, no volentme dir ahont viu aquesta noya.
—Vaja, home, no sigui boig. Ara 'm vol fer creure qu'un senyoret com vostè s' enamorará de debò d'una pobre cusidora, órfena de pare y mare per més senyas.
—Què diu? Orfena ès? Pobra xicota!
—Y no ho sabía!
—Rahó de més pera que ella m' interessi y 'm guanyi 'l cor.
La despesera agafá una cadira y 's va asseure devant per devant d' en Lluís ab aquell ayre de las personas afadigadas de debò; l' estudiant, remenant la copa ab la cullereta, seguía parlant aixís:
—Senyora Pepa, vostè ja sab com só fet: só enamoradís, tinch massa bon cor y, créguiho, lo que 'm passa ab la Toneta may m' havía passat ab cap noya; he comensat per broma y, al segon día de véurela, m'ha sabut apagar tan bé 'ls fochs de salva, qu'ans d'anársen, abans d'ahir, ja'm sentia dominat, transformat; li deya que l'estimava en veu tremolosa, perque 'm sentía glatir el cor y pujar las paraulas
