impregnadas de sentiment, temorosas, tímidas com diu que son las del-ver-amor.
—Quín comediant! Quín elet! Pobra noya, si se l'escolta! Per bé d' ella y en bé de vostè meteix, perque no vull proporcionarli remordiments que ben segur tindría més ó menos tart, diré á la Toneta que no torni més; no la tindré més á cusir.
—Però vostè 'm dirá ahont viu...
—De cap de las maneras. Encara que volgués no podría, perque no ho sé.
—Això es lo que m' está repetint ja fa dos días.
Però ja sab que no la crech.
Y desseguida, l' estudiant, ab un tròs de llonguet entre dents, cómicament agenollat als peus de la despesera y ab veu melodramática, exclamá:
—Ángel del cel caygut, divinitat, prenda del cor, senyora dels meus... del meus pensaments, jo vos no demano als vostres peu rendit... ¿ahont viu, ahont viu l'amoreta meva?
—Vaja, plaga de la parroquia, no 'm fassi riure!—feu la despesera, apartant la cadira y aixecantsen com si la 'n espel·lís una molla.
—Ah! no vol dirm'ho!—prosseguí l' estudiant, aixecantse al meteix temps y fingint un posat sério.—Donchs bé; jo estich resolt á saberho, y no vull esperar á dilluns, que trencant la seva prohibició, podría seguirla y averiguarho, nó: estich resolt á saberho ara, ara meteix; ara, m'ho diu ó n' hi faig una de grossa; crido als companys, qu'encar están llevats, y tots plegats la culèm, la passejém ajeguda
