per tota la casa, cerillas á la má y cantant el gori-gori, pera que ho vejin las criadas, pera que s'en enteri tota la casa, tot el vehinat tot el carrer. Apa, maca!
—Vostè no es capás...—feu la despera, mitx espantada.
—Jo só capás de tot.
—Menos d'una mala acció com aquesta.
—Fòra bromas, senyora Pepa. Ja fa dos dias que no aprench una ratlla; tinch la Toneta clavada al pensament, l'haig de veure, no jugo ab ella com ab las altras, li asseguro que n'estich enamorat. Diguim ahont viu.
—Li juro y rejuro que no ho sé. Ha vingut á casa per recomanació y conducto d'una desconeguda que vaig trobar á la plassa, se 'm vá acostar, me vá preguntar si 'm mancava cusidora, li vaig dir que sí y me la va fer venir á casa pera que jo la probés.
—Donchs, còm sab qu'es òrfena?
—Perque ella m'ho va dir.
—No dihem mentidas... perque crido als companys y vostè vá en l'ayre.
—Tant cert, com qu'aquest llum crema.
—Aquest llum fa molt mala cara...
—Vaja, don Lluiset, paraula d'honor...
—Què enten per honor?..
—Li dich com si 'm confessés: no ho sé. Pósis serio una vegada á la vida, y si nó, no 's planyi de que may el vulguin creure.
—Donchs bé; passo per això, á condició de que
