A las vuyt del matí del dilluns següent, sentada altra volta la Toneta en el consabut balcó de la despesa, tenía ja á son costat al estudiant, qui ab el cap moix y cot demunt del vetllador, escursant maquinalment á petitas estisoradas un tròs de veta, li jurava y perjurava que sentía per ella una atracció seria, irresistible.
—Donchs, agafi 'ls llibres y vágissen á estudiar,—exclamá la Toneta, procurant dar á sa veu tota la tranquilitat possible.
—Això vol dir que?..
—Vol dir, que si fòs cert lo que vostè suposa, hauría de seguir el meu consell, perque... ni jo puch picar tan alt, ni vostè mirar tan baix.
—L'amor no té categorías, Toneta.
—Pobra de mi, si així ho pensés!
—Vostè creu impossible...?
—Parlém d' una altra cosa, si es servit.
