—A vostè li han dit mal de mí!
—Re d'això. Fòra d' aquesta casa, no conech á ningú que 'm pugui parlar de vostè, y els d' aqui ja sab en quin concepte 'l tenen.
—Ne tenen un concepte fals, Toneta. Per ells só un baliga-balaga, incapás de pendre rés en serio.
—No ho crech pas. La senyora Pepa 'l té per alegre y distret com cal á la edat de vostè, lo compara á una papallona, però al meteix temps confesa que li té 'l cor robat. Per alguna cosa bona será.
—Si 'm creu tan bò ¿perqué no 'm vol dir ahont viu vostè?
—Si no crech que ho sápiga ¿cóm vol que li digui? Y fòra d'això, li haig de repetir que no tracti de saberho, que no 's proposi pas seguirme ni aturarme en públich, ni passejarme 'l carrer, si no vol que deixi de mirarli la cara pera sempre més. Será una aprensió, será una tossudería com diu vostè, será lo que vulgui; però es una resolució meva. Tinch motius molt serios pera péndrela y vostè l' ha de respectar. ¿Qué li costa? ¿Qué 'n treuría?—
Y al dir això, ab la agulla de cusir sota la roba y aquesta mitx doblegada y tibant, trassá nerviosament el doblech d' una vòra á dret fil, com si trobés complascencia en fer una llarga esguerrinxada á l'alba tela. En Lluís s' havía tret una llapidera, y dibuixantse no sabía què á l'ungla del dit gros, callava. La Toneta comensá á embastar la vòra. En mitx del silenci que regnava, arribavan á dalt, clars y propers, tots els sorolls, tot el trahut del
