carrer d' en Roig, sens que, per això, logressin trencar el reculliment d'aquells dos esperits. El cor los hi glatía desaforat, la pensa 'ls hi bullía brollant ideas que deixava escapar, una darrera l'altra, com corren las boyras al buf del vent. De sobte, en Lluís, ab veu enérgica, preguntá.
—¿Vòl una proba?
—¿De què?—saltá la Toneta, tremolant.
—Fòra papererías. Toneta: jo l' estimo; vostè m' estima; las grans felicitats son las temudas... Vostè tem... jo temería també, si no 'm sentís aquí dins un foch que 'm dóna forsa, que m' aixeca, que 'm fá home per primera vegada; però home resolt, ferm y ardit pera salvarho tot, pera guanyarho tot.—
La Toneta 's posá com una brasa, se 'l mirá sorpresa, fit á fit, y, de sobte, invadida d'estrany dolor, deixá caure de las mans la feyna per apoderarse del mocador y ab ell amagarse la cara y taparse ben fort la boca pera ofegarse 'l senglot.
—Vostè plora, Toneta...—feu l' estudiant, més enardit cada volta y agafantla amorosament pe'l bras. La cusidora sacudí 'l colze y, aixecantse, se'n entrá á la sala, deixantse lliscar per la paret, fins á caure á la cadira més próxima.
—Sí, Toneta, plora, plora á doll. ... óbram el pit..... desfoga 'l cor!—Y ab veu suau, enmelada, però trencada pe'l sentiment, afegía, casi á cau d' orella:—Jo t' estimo, t' estimo ab tota l' ánima, com tu, sí, com tu. ¿Ne vòls una proba? Demánamela. Dilluns ja no 'm veurás; aquesta setmana
