gada al brancal del balcó, estirá á 'n en Lluís pe'ls faldóns del jaqué.
—Sí, que vindré sí,—digué en Lluís.—M' alegro de que m' hagi cridat, perque, la Sumpteta, ab las sevas posturas ja 'm comensava á cansar.
—Si vostè no sé com es; ab totas fa broma. ¿Què no veu qu' es la xicota més fastigosa del vehinat? Ella y sa mare, quan surten al carrer, semblan dos galls farsits, ab un urch que gastan, que Deu las fassi bonas.
—Bé, sí, però, té quinze anys...
—Més de divuyt.
—Té un bon pamet de cara y, pera passahi una estona...
—Aném, aném; no s'empleyi tan malament. Vostè, qu'es tan maquet, pòt trobar cosas mallors, home.
—Vostè 'm fa l' amor, senyora Pepa!
—Vaja, bojet! Jo, pobra de mí, ja he fet á tots; però haig de dir lo que hi conech, ja ho sab... Vaja, ja's dona per arreglat? Pósis una mica més decantat el bolet, home. Y aqueix nus de la corbata? Vingui, home, vingui, que li faré mallor. No sab presumir... Aixins, ben estiradet. Ara un cop d' espolsadors á las botas. Ja té sòrt de que, com diu'l ditxo, la catedral no necessita adornos.—
La senyora Pepa, qu' anava endiumenjada ab el seu vestit de llaneta de color de cendra y sach de lo meteix, tot plè d'arrufats y gorniments d'entredosos y biaixos ribetejats de negre, un llas morat y gros com una monya de toro al pit, y al cap un manto
