devant, com cada festa, passavan la tarde jugant á la bescambrilla, assegudas en cadiretas al voltant d' un escambell cobert ab un mocador de llana, la fustera, la Madrona, sas fillas y la Toneta. Aquesta seya de cara al carrer, y, poch interessada á'n el jòch, tenía més la vista á fòra que no pas demunt las cartas. De sobte, un chor de riallas que venía acostantse, li ferí l' orella d' un modo estrany. Entre 'l burbull de la rialla, li vá semblar distingir la veu abaritonada d' en Lluís. Pará atenció, ficsá 'ls ulls; demunt l' assoleyada acera avansaren tres ombras humanas, qu' entraren llepant la botiga de biaix. Després aparegueren las tres personas. Sí, en Lluís ab duas noyas, ayrosas, elegants (aixís van semblar á la Toneta), y, al atravessar el vano d'aquella porta, la veu, oh sí, la veu d' en Lluís, que ressonava dins de la botiga dihent:
—Sofía, Sofía; no l' estimaré.—
Sols ab gran esfors pogué la Toneta retenir á las mans la derrera carta...
Tota esverada, seguiren sos ulls mirant al carrer per hont continuava desfilant la comitiva. El sastre y 'ls nens no li cridaren l' atenció, no 'ls considerá lligats ab els altres; mes, prompte vingué la Sra. Pepa á confirmarli que no s' havía errat com aquell dia al carrer Nou: era en Lluís, era en Lluís! Per gran sòrt, ni l'estudiant, ni la despesera s'havían adonat d'ella.
Tirá la carta sens ni mirar quí guanyava, y dihent qu' estava cansada de jugar, eixí al brancal de la porta pera no perdre á'n en Lluís de vista. Lo
