mullader que, regant l'acera, havía fet l'aprenent del confiter, obligá á la comitiva á passar per l'altra bandada. Mil vegadas preflerible: aixís veuría mellor tots los gestos d'en Lluís y de las sevas amigas.
—Y qu' entretingudas van, còm riuhen, còm las fa riure 'l gran brétol!—exclamava la Toneta gayre bé en veu baixa, tot bellugant nerviosament las camas. Y 's bevía ab els ulls tot el terceto, midant de dalt á baix á las noyas, grabantse en el cervell el contorn de llurs figuras, el color dels vestits, calculant las edats que tenían, arreplegant els moviments intencionats d' en Lluís, pera descobrir la preferida. De repent, ¡ay! ¿què fá en Lluís? ¿què fá la més gran? Ah! en Lluís li dona'l clavell que duya á la solapa: ella li regala en cambi el pomet del pit! Los dos caps s' atansan, mitx girats cap aquí, se diuhen no sé què en veu baixa. Ah! ella, la gran, la Sofía es! Sí, Sofía ha dit, quan passava per aquí...—
Y la Toneta no s' adonava de que, arrossegada per aquell imán, s' havía allunyat ja fins á tres casas més amunt de la del fuster. Per ella no hi havía més terra ni més distancia que la posada entre sos ulls y en Lluís, més fragment atmosférich que la cinta visual per hont corría en suspensió una faixa d' imán invisible. Y sense voler, se sentía empesa á guardar las distancias, á dar una passa á cada passa qu' ells davan, com si hi estés lligada ab una soga. Alguns desvagats, des de 'ls balcons, la veyan espiant, arrossegantse d' aquell modo á rassés de
