del meu cor... Tonta, retonta; si la Sofía está promesa!...
—Això vostè ho diu.
—Vaja, gica aquest vostè enfadós!.. Dich la veritat, dich lo qu'es cert... Y anch que no ho fós... ten la bondat de fer mes favor al meu bon gust: ¿No vas veure qu' es xata, posturera, roja de cabell?
—Dèu ser rica...
—Hi ha molts banquers qu' ho son y may m' he enamorat de cap de 'ells... Y vaja no torném per aquest camí tan fastigós.
—Verás, es que, si ella fós rica, estaría bè: cada hú es per'un altre del seu bras.—
La Toneta comensava á tutejarlo sense ferhi esment.
—Donchs jo no miro 'ls brassos, sinó 'ls pamets y 'ls cors, una carona com la teva, uns ullassos com els teus, un cor com el teu, gran, simpátich áduch quan s'enfurisma, quan me punxa y'm fa sanch... El diner, el diner! Aquí só jo pera ferne de diners; jo no m'haig de casar ab una caixa. ¡Y 'l dot que tindrá la Sofía, la filla d'un pobre sastre del carrer d'en Roig!... Uy, quín capet, quina imaginació més exaltada la teva! Te cal algun calmant, noya, te cal algun calmant.—
La Toneta somrigué per primera vegada.
—Be, vaja, quedan fetas las paus, oy? Vinga la maneta... vaja, la manona, la maneta, no'm fassis glatir. Aixís... Bona minyona!—
Y llavors, la Toneta, com si l' avergonyís posar
