insult á cada minut y veure fantasmas al mitx del día...
—Jo no insulto á ningú: vostè, vostè m' insulta, venint aquí á fingirme amor, á trèurem la pau de l'ánima per' anarsen l'endemá á fer iguals juraments á la Sofía y regalarli clavells...—
Una rialla estrepitosa d' en Lluís li trencá la paraula.
—La Sofía!—exclamá aquest, mort de riure.—La Sofía!—
Y desarmat de tot enuig, s'abalansá demunt de la Toneta, li aixecá 'l cap á la forsa, li estampá un petó al front y, retenintli la cara en l'ayre, quan ella obrí 'ls ulls, li clavá una mirada amorosament compassiva, tot fent:
—¡Tonta! tontota!
—Aquestos, aquestos ho han vist!—interposá ab forsa si bé més calmada la Toneta, signantse 'ls ulls ab los dits oberts com un compás.
—Tonta, tontota!—repetía l'estudiant, sense perdre l'ayre rialler.
—«Sofía, no l'estimaré,» van sentir las mevas orellas, y vostè li va regalar un clavell... y ella á vostè un pomet de flors, y van estar tota la tarde plegats, y mentres jo patía, vostès vinga riure y mes riure... Sí, com ara, com ara meteix está rihentse de mí...
—Tonta, mes que tonta!..... Però nó; parla, parla; qu' ara jo 't ficaría dins d' una copa d'aygua com una cirereta y, d' un glop, te faría entrar dins
