Hi hagué un moment de silenci. La Toneta s'havía distret. Després, com tornant á agafar el fil de las sevas ideas:
—Qu' has de fer alguna altra diligencia abans d' anar al restaurant?
—Una visita.
—Se pòt saber á quí?... á alguna senyoreta, potser?
—A mossen Anton, un capellá qu' havía sigut vicari á Ripoll.
—Qu' aviat te las empescas!
—Ja hi torném?
—Nó, nó. No 't vuy entretindre... Ah, sí; escólta: ¿no 's queda pas aquí l' altre estudiant de quí m' ha parlat la Sra. Pepa?
—Nó; ara se 'n irá ab mí.—
Los ulls d' en Lluís llampegaren com encesos per una idea repentina. Doná duas passas, fent acció d' anar á séures, y de sobte reculá y eixí, deixant á la Toneta per un moment capficada en l' interpretació d' aquells moviments.
"Es que li costava anársen, pobre xicot!" acabá per dirse.
La reconciliació l' havía deixada ja no sols alleugerida d' un gran pès, sinó més enamorada que may. Aquell modo noble y valent d' abordar la discussió, aquell crit de dignitat á qu' ella contestá ab veu desentonada perque fou quan se vejé més retuda, aumentaren las ja prou exageradas qualitats del estudiant als ulls de l' altiva treballadora. "Era com
