Pàgina:La punyalada (1904).djvu/104

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 El seu to de mofa me posà a dos dits d'esclatar, però no tenint humor ni d'enthdarme, vaig decidir parar ferm, però resolt a no dexarme vèncer per la murria. Ens ajuntarem a la partida.
 Estaya de bones, y comensí a guanyar, siguent al Ibo, justament, a qui tocava casi sempre parar taula.
 La rancunia que comensava a sentir contra'l meu amich, era de tal mena, que ara'l guanyarlo me contrariava. La seva amistat me pesava, però temía la seva enemistat, perque sabía de lo qu'era capàs. Per axò hauría sacrificat mos guanys, ab la temensa de distanciarlo més y portarlo a pitjors extrems. Mes ell, dotat d'una sanch freda, y d'un predomini de si mateix, superiors als meus, com més perdía, més crexía son bon humor, aparentment, ¡eu! perque jo no m'hi enganyava, comprenent que la revenja no podía mancar en una ò altra forma, la més mortificant pera mi.
 May he sabut fingit, y la disfressa de bon humor que havía adoptada, aviat me feu trayció, comensant els nervis a apoderarse de mi. La flema