que aquí no hi hà ningú de més. Però qu'entrin de frau.
—¿Voleu dir?— feu l'altre arronsant les espatlles.
Seguidament se dirigí a la finestra, obrintla pera treure'l cap en fora y fer un xiulet. Després enrahonà algunes paraules que no's comprengueren, afegint al final ab veu més alta: «Pugèu, pugèu!» Y més tart s'ohí'l soroll d'arrimar una escala a la paret, y als breus moments saltaren per la finestra dos nous personatges, que al dibuxarse sobre'l fons negre de la nit, ferits per la groguenca claror del llum que penjava d'una viga, ab els genolls arràn de la barba y arrapantse a les polseres de la obertura, semblavan aquelles figures estrefetes, que sovint se veuen esculpides en els frisos y capitells de les iglesies romàniques. Fins llur aspecte terrós, tan indefinit de color com de forma, ajudava a dàlshi la semblansa d'escalaborns de pedra vella.
—Bona nit, jovent;— digué'l que anava devant, al saltar a terra y dirigintse als qui contemplavam la maniobra sense parlar.
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/106
Aquesta pàgina ha estat validada.
