Pàgina:La punyalada (1904).djvu/107

— ¡Hont aneu tan dematí, rates pinyades!— exclamà per tots l'Ibo.
— ¡Hola, Esparver!— feu l'altre perfilant una ganyota, després de llambregar a tots els presents.—¡Hont vols qu'anem! Ara, a veure si matem el cuch; després a la nostra feyna. ¡Y vosaltres! vinga estirades a l'orella del gat y..... tot son trunfos ¡llamp vos mati!
— No, qu'ara contavam els cayrats del sostre,— digué l'altre ab el porró a la mà.—¡Seyèu, que serèu dels nostres!—
S'assegueren; mes no al centre de la taula y d'esquena a la porta hont se'ls feya lloch, sinó al extrem, tots dos de costat y arràn de la finestra per hont havían entrat, la que dexaren ajustada, després de llevar els llocateus que'l moliner havía posats. Se desfardaren a mitges de llurs mantes, y uns bestials trabuchs que duyan, els retingueren entre les cames.
L'un era vell y begut de cara, però ferreny; duya un barret llustrós de tan suat, sense forma ni color, desota'l que n'exían badíes de cabell groguench que's fonían en