Pàgina:La punyalada (1904).djvu/132

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 En aquells moments, la conversa semblava pujar de to, sentintse confosament, infiexions de veu com de protesta de resistenci enjogassada. Intrigat y desesperat per la gelosia, vaig atansarmhi més encara, y per entre una clariana del bosch, vaig veure a la Coralí escórrers com una dayna, ab xiscles d'esbojarrada, mentres que l'Ibo, que la seguía de prop, anava cridant, ab veu entre alegra y blexanta:
 —Te creus que no t'atraparé, esquerpa porquevrola? Vínam ací, que t'explicaré quantes fan quinze.
 —¡ Com jugan!— vaig refiexionar, ab dolorosa tristesa.— ¡Júgahi! ¡júgahi ab l'Esparver, coqueta malehida, que no trigarás gayre a sentirne les urpes. La que jo creya la mellor, ¡bèusela aquí! ¡Y que'n te de rahó aquest brètol, de tractarles totes per un igual!
 La noya parà per fi, de córrer, y abocantse a un cistell, qu'havía dexat al peu d'una soca, n'estirà frissosament quelcom, y plantantse garbosament, me donà la cara, dexantme esglayat del seu aspecte.
 Duya la cofia a la xamberga; ana-