Pàgina:La punyalada (1904).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lada per la desaparició fins a ressurtir tota casta en mitx de tanta malvestat y sublimada per la escena tràgica final, es una figura d'una superba bellesa, digne de Prosper Merimée. Pera major semblansa, fins la narració fàcil, clara, serena y vigorosa de En Vayreda recorda sovint l'estil del gran mestre francès, a dir tota la veritat, sense sa immaculada netedat de marbre, però també sense sa fredor.
 Proba del calor ab qu'En Vayreda sent sos personatges, es la fonda simpatía ab que's deté a comptar la llarga historia dels sofriments de l'Albert excitant contínuament la commiseració del lector per sos infortunis. Justament aquexa compassió benigna'l fa ser minuciós en excés en l'admirable estudi del procés psicològich perque'l fa passar sa mala sòrt, y tinch per segur que si l'autor hagués viscut, en alguna de les situations a que'l porta son defalliment y en los anàlisis del estat de son esperit, es ahont hi hauría fet córrer alguna estisorada. Mes lo cert es que'l caràcter, encara que complexe, no decau may, vegentshi clar l'home de bona inclinació malejat per l'atmòsfera en que viu y de la que per si sol no te forses per sortir, necessitant qui l'encamini, sia'l dimoni del Ibo ò l'àngel bo de la Coralí.
 A primera vista, en la exposició de ses miseries hi sobran cavilacions y subtileses massa metafísiques en boca d'un escopeter. Però s'ha de tenir en compte qu'encara que la novela te forma autobiogràfica, no es sols l'Albert qui parla, sinó qu'aquest, segons figura'l pròlech, entregà ses memories al