—cridava ab veu de gargamella, que retrunyía per la fondalada, sense despertar més ecos que'ls basardosos de la selva y penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que'ls escataynets dels picots y merles que s'escampavan pel vehinat.
Y en tant, nosaltres seguíam lluytant, sense desdir, com llops, barrejantnos la sanch y la suor de nostres cossos. Un moment arribà ell a ferme ab les dents presa al coll, produhintme un dolor tan intens, que vaig estar a punt de venir en basca; mes, un bestial cop de genoll ben encertat en part sentida,'l feu desmossar ab un dolorós gemech y un moviment de lascitut que'm donà alguna ventatja. Allavors la lluyta, mas qu'entre sers dotats de rahó, semblava entre dos elements inconscients, que s'atacan per virtut d'una lley física; ara a sobre, ara a sota, anavam rodolant tots dos pel pendís, fins a quedar mitx sospesos sobre'l ribast que llindava ab el córrech, detinguts per un teny d'alzina, que aplanantse al pas de nostres cossos, no acabà de cedir. Jo'l sentía sota'ls ronyons, y sentía també sobre
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/141
Aquesta pàgina ha estat validada.
