Pàgina:La punyalada (1904).djvu/142

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


meu la terrible pressió de la fexuga massa del Ibo que, fentme cruxir la costellada,'m privava'l respir y esterilisava mos desesperats esforsos pera desexirmen; vaig sentir com preparava l'eyna, que vegí relluhir entre ses mans com un darrer llampech de la vida, comprenent que tot era acabat pera mi. Completament defallit y sense esma ja pera lluytar més, la idea de la mort se'm presentà sense terrors ni recanses, ab un esvahiment complert de totes les afeccions del món. Anava a clucar els ulls ab la resinació estoyca del gladiador vensut, quan vegí engrandirse aquella susombra, que sempre de més ò menos prop ens seguía, y qu'un cop de tallant sèch anulava la resistencia del teny que'ns aguantava, cayguent els dos pel ribast avall.
 Allavors se girà la garba y era jo qui'm trobava sobre'l cos del meu enemich, mitx estabornit d'un cop de cap que donà a una pedra. Com si'l portell d'esperansa que tan impensadament se m'obría'm revifés, ab el desitx de nova vida, tots els instints de fera, vaig agarbonàrmeli al coll, clavantli les grapes com