Pàgina:La punyalada (1904).djvu/143

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ungles d'acer; sa vida era ben meva.
 El cap me bullía ab una brahó de mil dimonis. ¡Màtal! semblava que em cridavan veus extranyes xiulantme per la orella esquerra, y apretava els dits com un boig, fentli sortir, al infelis, els ulls de la closca y la llengua un pam de la boca. ¡No'l matis! creya sentir pet la dreta quan ja ni la ranera de la mort li sortía per la gorja. Per esma, per instint, per commiseració, per un recort d'aquella amistat qu'un temps havía mitx omplert ma existencia ò... per inspiració del Cel, de sobte vaig afluxar, y prenentlo pel cos d'una revolada vaig acabar d'estimbarlo fins a la gorga.
 Va caure com un sach, però després d'uns quants ruflets, que ressonaren com manxa de fornal, pera refer la buydor dels pulmons, se recargolà com un cuch trepitjat, redressantse ab moviments de borratxo y brandant la eyna que no havía dexat may, feya intent de recomensar la feyna ab nova rabia y coratge.
 — ¡Li has perdonat la vida y ell no't perdonarà may! ¡Té, defènte com puguis¡— sentí que'm cridava