Pàgina:La punyalada (1904).djvu/152

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y grans perills que m'havía tirat a sobre.
 Tocat d'un relligiós respecte vers aquella noya, a la que, moments abans havía vist tractada tant desconsideradament y qu'ara mon amor me presentava rodejada de la lluminosa aureola de les verges màrtirs, ni tan sols gosava atansarmhi, dexant caure mon cos capolat, arran d'una altra soca, a tre de paraula d'ella, desde hont comensí a recrearme en la contemplació de la seva adorada imatge, trista y esllanguida, però més que may dignificada a mos propis ulls.
 Ella als per fi sa testa despentinada, com cercant quelcom, y al vèurem s'animià sa fesonomía esblaymada y humida pel plor.
 —¡Albert, vína fins ací! ¿Perquè t'allunyas? ¿Es que no'm perdonas la mala passada? Si jo pogués, vindría a tu de genolls a demanarte perdó; vína, donchs, fins ací, que som malalta.—
 Aquella veu llastimosa y sincera, sortida d'un cos decaygut, espellofit de roba, part de la que havía dexat a trossos entre les urpes del Esparver