Pàgina:La punyalada (1904).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y les espines dels esbarsers, però dòlsa y hermosa com d'una penitenta, sonà a mes orelles com una música celestial. Volía anarhi, vaig probarho, la meva ànima s'hi enfugía, mes el cos no obehía a la voluntat y restava clavat a terra com si fos de plom.
 — ¡Albert! ¡Albert!— anava cridant la veu; però'l meu cos seguía com mort, apretat contra la soca, per més que sentía l'ànima saltironarme per dintre, com un aucell debatentse contra'ls ferros de la gavia.
 Les notes del meu nom, que may havía sentit tan armonioses, ressonavan ara ab matisos d'angunia y ab dexos de desesperació, però esvahintse, esvahintse poch a poch, fins que ja no eran perceptibles més que com aquells ecos que desperta en l'ànima'l recort d'una dolsa cantarella. Lo que crexía de més en més, era una brahó sorda que'm ressonava al cervell com les trompes d'una orga aviada; un pessigoleig me resseguía totes les extremitats, com si fos la vida que se n'enfugís; una suhor llafiscosa y freda amarantme