Pàgina:La punyalada (1904).djvu/154

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tot el cos, sentía regalimarla pels polsos y pitrera avall, y un defalliment, acongoxat y voluptuós ensemps, me postrava les darreres forses. Després la llum del día s'unificà en una sola tinta difusa, en la que s'hi confonían els arbres y les roques y tot, ab un moviment de rotació vertiginós. Sols me quedà per uns moments la conciencia d'una pressió bestial a sobre'l crani que tenía apoyat contra la soca, semblant que s'hi encastés per virtut d'un moviment centrífuch ò que gravités sobre d'ell el pes de l'alzina a punt de caure.
 Després rès; un parèntesis d'inconciencia sense límits perceptibles, que's clogué tornant a ressonar en mes orelles aquella melodía sublim:— ¡Albert! ¡Albert! ¿Què tens? ¡revínete! ¡Verge santíssima del Coral, ajudèume!—
 Les potencies semblaren aclarirsem una mica; tot aquell vèrtich anà fixantse y concentrantse en un sol punt, en una fòrmula, com si diguessim, qu'acabà per pendre proporcions determinades; era la fesomía de la pobra Coralí que, corvada