Pàgina:La punyalada (1904).djvu/155

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sobre meu y tenint empunyat el devantal xop d'aygua de la gorga, me l'anava escorrent a raig fet sobre la cara y el pit.
 Vaig sentir qu'una mitja rialla se m'escorría pels llavis; mitja rialla que va reflectarse compassivament en el rostre adolorit d'ella.
 — ¡Albert, fill meu, me pensava que't morías!— me digué.
 ¡Deu meu, y quin recort més fondo y més llunyà, van despertar en mon cor aquelles paraules y aquella mitja rialla; van transportarme a n'aquell día de noy, en que, portat a casa ab el cap mitx obert de resultes de la cayguda del roure, en que, incitat pel mateix Ibo, follava'l niu de gafarrons, ma pobra mare me rebía en sos brassos y'm retornava fentme pitimes. Un cert perfum de la llar semblà retornarme'ls esperits.
 —¡Jesús, María, y com estàs! y quin mal punt ha set el meu!— exclamava la pobra Coralí, allargantseli més y més la cara, quan, una mica revingut, m'ajudava a redressarme un poch.
 Era veritat; del cap als peus, apenes tenía un pam del cos que no