Pàgina:La punyalada (1904).djvu/156

estigués macat, esgarrinxat ò llagat.
 En molts indrets hi tenía encara clavades les espines y brostes dels esbarsers en que'ns havíam revolcat, però lo més esgarrifós era la ferida del coll, feta per les dents d'aquell gos de presa, de la que n'havía rajat sanch abundantíssima, cobrintme'l pit fins al ventre. L'aygua ab que m'havía ruxat la Coralí pera retornarme de la obehina, n'havía quedat roja, formant un bassal que s'escorría per la terra. Però encara més que tot, me dolía'l capolament dels òssos, sobre tot el cap, que semblava que me'l barrinessin, y la costellada sobre la que aquell brètol hi havía pujat de genolls tan desapiadadament, quan ja'm creya rendit.
 Però tot, tot ho donava per ben empleat, y de tot me'n considerava recompensat, al veurem obgecte dels maternals afofolaments de la pobra Coralí, que, oblidantse de si propia, no més ab mi pensava. En un dir Jesús hagué fet tiretes del devantal, pera estroncarme la ferida del coll qu'encara sanchnava, y tot son desfici era animarme pera arribar fins al molí hont podría aconduhir-