Pàgina:La punyalada (1904).djvu/157

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


me millor. Jo somreya per remerciarla y procurava dissimular mos vius dolor pera no donarli més pena, assegurunt qu tot allò era poca cosa; qu'al molí hi arribría de sobres y fins a casa també, en proba de lo qual, fent un esfors sobre-humà, vaig posarme dret. Ens disposavam a posarnos en marxa, quan sentirem una veu que cridava a la Coralí. Era'l seu pare, a qui algú havía avisat dels crits de «socors» que s'havían sentit cap al bosch, y venía adalerat pera saber el què.
 Al regonèxer aquella veu, ens mirarem confosos.
 — ¿Y què li diràs al teu pare?— vaig interrogar jo.
 Ella, abaxant el cap, respongué:
 — Li contaré tota la veritat. No he mentit may.