Pàgina:La punyalada (1904).djvu/159

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Quan comensava a ferme compte del lloch en que'm trobava y recapacitava sobre'ls fets y circunstancies que m'hi havían conduhit, va entrar el moliner y obrint els porticons de la finestra, donà pas a una brassada de sol resplandent que alegrà tota la estancia, inondant ensemps el cor d'una intensa satisfacció. Me trobava tot refet y, llevat d'un gran entumiment en els membres y d'un petit doloret al coll, no sentía cap malestar.
 També'l bon moliner semblava tot un altre. Se dirigí vers a mi ab cara riallera y obrint l'axeta de la seva habitual garola, exclamà:
 —¡Bon día, hereu! ¿Y donchs, que hem de fer? Sòrt que'l sol ha fet la seva sense esperar que li diguessis ¡arri! que si no, encara foram a les petites. ¡Ho là-là! ja veig qu'estàs tot reexit y que semblas un Sant Cristo ressucitat. ¡Que be, home, que be! axò fa pler. Ja no manca sinò que rebossem la cisterna per dintre ab un bon àpat y ja't veig a les calses per hèureteles ab un altre lloparràs com el d'ahir...
 Be, home, be, ja m'agrada que t'in-