oportú, però quan lo cas ho demana, arriba fins al extrem de lo feréstech. Los insults dels trabucayres, les imprecacions del Ibo y l'Albert, son renechs espantosos, escupinades de fel, ahuchs de llops aquissats. En aquexos diàlechs crusos y descarnats, en los que s'hi esbrava tot lo verí arreplegat en tantes y tantes jornades de sanch y de persecució y de desitjos de venjansa, es ahont En Vayreda empayta bravament ab arriscades embestides la més viva y cohenta manifestació de tals horrors, y la veritat es que triomfa y que son llenguatge es de lo més ferreny y expressiu que pot llegirse en català. A tanta forsa d'expressió y energía de frase no hi havía arribat entre nosaltres més que la ploma desfermada y valenta, fibladora y foguejant d'En Víctor Català.
Aquexos m'han semblat los mèrits més notables de «La Punyalada», sense qu'axò vulga dir que no'n tinga d'altres. Potser he fet mal d'allargarme tant al parlar d'ella, entregantme a una feyna inútil perque de tota manera lo qui desseguida va a llegirla es qui'n farà son judici sense necessitat d'estrany aussili. Però be puch demanar que se'm perdoni, si al tenirla al devant y al complir ab l'encàrrech de qu'hi fes una deguda aclaració preliminar, no m'he sabut estar de dirhi per mon compte la forta impressió que m'ha dexat la darrera obra de mon plorat amich, que jo tinch per ben segur qu'ha de quedar com un dels llibres clàssichs de la moderna literatura catalana
