Pàgina:La punyalada (1904).djvu/185

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Y repenjantsem al bras, comensava a parlar de ses afeccions y progectes ab la ingenuitat d'una criatura. A lo millor, se'n fugía per una margera amunt, a pretext de cullir una flor, y revenía sobre meu tan a la boja, que de no empernarme jo pera cobsarla, perillavam d'estimbarnos tots dos.
 Vaig acabar per habituarnhi a totes aquelles ingenuitats d'ànima bosquerola, acallant com una vergonya les esgarrifanses de pell que a vegades me produhían. Era com el perdiguer que, ajassat als peus del amo, se'l menja ab els ulls y que ab la matexa resignació n'accepta una engruna de pà, qu'una puntada de peu. Lo que no hauría acceptat de cap manera fora un desdeny ni la ombra d'un rival, y aquests en bona veritat no eran enlloch.
 Per aqueils temps vingué l'aplech del Coral tant desitjat. Me presentà a la seva tanta que la rebé plorant y menjàntsela a petons, dels que me'n tocarem també una bona tanda, segons la costum francesa. Casi tot el matí se'l passà la noya resant a sa patrona. Al dinar, ella y jo forem ob-