des que m'encenían els sentits. hi recordava sempre'l feréstech posat de verge folla que tenía aquella tarda, devant de les brutals agressions de l'Esparver.
Prou ho havía notat que si alguna vegada, com aquell que no hi toca, la mà se me'n anava fora de la lley, com qui no hi toca també, n'era avisat ab una carinyosa vergassada
que'm marcava de blau les pantorrilles si era una verga lo que tenía a la mà, ò be un pessich recargolat que'm feya veure les estrelles. Axò no m'ofenía, ans al contrari, m'ajudava a consideraria com un sér superior, com una exquisitat digna de la taula d'un sibarita.
Avegades m'interrompía a lo millor ab sortides que'm trencavan les oracions, quan fugint d'amoretes tontes y no prou entès pera entrar en disquisicions de gènero més elevat, me feya un embull que ni m'hi entenía.
— Vatja, no siguis ximple,— me deya ella, no has pas de fer tants embolichs pera dirme que m'estimas; veus? fés com jo: al pà, pà y al vi, vi.—
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/184
Aquesta pàgina ha estat validada.
