Pàgina:La punyalada (1904).djvu/196

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


venir anessim a auxiliar. Un y altre ens frissavam per arribarhi.
 Quan el sol anava a apuntar, ja veyam la serralada darrera la qual està'l molí.
 — Míra, me digué en Pep, senyalantme una llunyana fumareda que sortía de darrera la carena,— ja bilan la carbonera, bon senyal.
 —Carbonera dius?— vaig fer jo espantat de la direcció que marcava'l fum,— si no n'hi hà d'encesa. ¡Deu meu! ¡Deu meu!—
 En Pep no tornà rahó, y seguirem la marxa més anguniadament que abans. En aquell moment vegerem tombar la carena en direcció contraria a la nostra a un baylet que corría esverat.
 —¡Alto noy, atúrat!—vaig posarme a cridar.
 El minyó's parà y, entrant en rezel, saltà del camí. Allavors, sense saber lo que'm feya, vaig tirarme cap a n'ell apuntantli l'arma, ab io que, agafant més por, s'escorregué per dins del bosch. Comprenguent que era un missatger de males noyes, vaig tractarme a mi mateix de bestia per haverlo esquivat tant tontament.