Pàgina:La punyalada (1904).djvu/195

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Aquesta nova va causarme un estupor indefinible. Mon primer intent fou dirigirme corrents cap al molí, però era ja fosch y en Pep, a qui vaig anar a veure, va dissuadirmen, ja que la cosa no podía pas venir d'algunes hores. Decidirem sortir els dos de bon mati.
 No vaig dormir gens ni mica, obsessionat per idees terribles, com si pressentís una desgracia. No era hora ni altra, que no poguent tenir més al llit, saltava a terra, y arranjat de campanya, aní a trucar a n'en Pep qu'encara dormía. Poch després, trascavam a les palpentes dret al coll de Ferrerons.
 Jo, près de verdader neguit, no sabía parlar d'altra cosa que dels meus prossentiments, arribant a comunicar la meva preocupació al bon amich, qu'acabà per dirme:
 — Home, si ahir nit hagués entès que te les havíes agafades tant fortes, t'hauría dit: marxtèm ara mateix.
 — Potser ens en penedirèm prou de no haverho fet.—
 Desd'aquell punt ja no parlarem apenes, sinó que corríam més que caminavam, com si més qu'a pro-