Pàgina:La punyalada (1904).djvu/206

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¿vos acobardiu devant de les paraulades d'aquest lladregàts mal parit del burdell?—
 Jo no podía dir rès perque la rabia'm nuava la gola y no feya més que mastegar renechs que, no podent exir, me recremavan les entranyes. Per primera vegada vaig arrepentirme de veres de no haverlo escanyat allavors que'l tenía sota'ls genolls.
 —¡Jurèmho, jurèm tots!— anava cridant en Rafel,— tu, Albert, qu'ets el més castigat, y que jo crech que Deu te castiga per la lley que li tenías quan feyan àlies y perque no'n vares passar els taps quan ho tenías a mà; tu, Pep y tu, Joan, y totes les persones honrades, que totes perillan per un igual, com aquest pare de familia qu'aquí jau y aquests pobres noys que ja son cendres de la foguera, jurèm no dexario de petja y enastarlo com una guilla a la molta de la pallera pera que'ls, corbs se n'afartin .....—
 Jo li jurava de tot cor, ab extremituts que'm feyan suhar d'angoxa; en Pep, tot ploròs, axecaxa la mà ab energía y alguns dels presents, joves y vells, també hi feyan chor. Altres