Pàgina:La punyalada (1904).djvu/244

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y més fines, fent més difícil la seva perscució.
 —Però, compreneu vos,— vaig saltar jo, exasperat pel to fret y calculista del subcabo,— si'l qua li roban lo únich qu'estima al món, pot aguantarse setmanes y setmanes esperant que li baxen del cel? Si aquest home hagués passat a mata degolla a mitja comarca, si m'ho hagués cremat tot, dexantme ab la roba de la esquena y m'hagués bofetejat y garrotejat, podría encara trobar en mi la fortalesa y forsa de voluntat suficientes pera esperarme mesos y anys, ab la paciencia de la lludriga, que's posés a tret de la meva grapa, pera tenir l'immens goig de rabejarme en la sanch aviada del seu cos encara viu; mes ara lo que m'ha robat y's reté, es l'ànima de l'ànima meva, lo qu'estimo més qu'a Deu.—
 L'Arbós se parà a mirarme com extranyat del meu exaltament. Sa mirada freda prengué alguns llunyans reflexes de piadosa llàstima.
 — Tot ho comprench, minyó; y perque ho comprench me fas més llàstima encara. L'Esparver t'ha robat l'ànima y jo crech que ja abans