Pàgina:La punyalada (1904).djvu/253

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


da que li venía a sobre, com no fos efecte de son caràcter altiu y fanfarró, que sempre'l portava a despreciar al enemich, ò potser una afecciò de la seva carn superior a tot càlcul, que l'impedía d'allunyarse y l'obligava a rondar entorn d'ull obgectiu que l'atreya; la Coralí, per exemple; aquesta explicació hi donava jo ab el cor corcat de gelosía. Lo cert es que, igual qu'un conill enverdissat, desde los montanyes de Darnius fins a Rocabruna, anà donant toms sense que fos possible foragitarlo d'allí.
 Y que no fugía pas sempre, sinó que sovint plantava cara y aprofitava'l temps pera donar algun cop de mà més ò menys afortunat. Saquejà al Pinós y'l Cantarell, segrest'à a n'en Sala de Santa Bàrbara y a n'en Vila de Talaxà y despullà fins de la camisa a alguns marxants y paquetayres a la menuda que's creyan salvaguardats per la ptopia insignificancia.
 Encara feu més; per aquells díes cobrà'l rescat d'en Cruells de Bigues, al qui portava ja près desde quan la corría per Collsacabra. La operació se feu en el casinyot de sobre del