Pàgina:La punyalada (1904).djvu/259

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


d'esforsos inaudits y després de gastar en la concepció les darreres, potser les úniques, facultats psicològiques de mon esperit.
 ¿Era l'amor robat que'm desolava? ¿era que'm corsecava l'egoisme ò m'afollavan les ansies de la carn abrivades per fallides esperanses de esquisitats molt per sobre dels rebregaments que m'havían embafat quasi abans de gustarlos? ò eran els terrors de les fredíssimes tenebres de la meva jovenesa? Pot ser de tot hi havía. Lo cert es que'm veya com en el llindar d'una buydor immensa y sentía'l vèrtich del avench que s'obría a mos peus.
 Però la necessitat de dominarme, ofegant la exteriorisació de mos sentiments devant de gent tan agena a la comprensió de les debilitats humanes, m'arribà a donar la forsa de la costum. El contínuu anar y venir, les diferentes y vivíssimes peripecies d'una persecució activíssima, qu'alguns díes arribà a ser desesperada, arribavan a portarme distracció al esperit, contribuhint a donarme la apariencia d'un home exasperat, rò equilibrat, y en aquells moments