Pàgina:La punyalada (1904).djvu/265

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


deturà y llarch rato estigueren desfiants incitant l'un a altre a avansar sol, cosa que no feu cap d'ells perque ni l'un ni l'ahre tenían confiansa en la llealtat del contrari. Als pochs díes, en terme de Corsaví, era l'Ibo que fugía perseguit per en Rafel que li cridava:
 — ¡Detúrat ara, que me les cordaràs les calses, malehit ruch de sinia!—
 Tot axò m'ho contava en Rafel trayent foch pels caxals, ab cert gust meu, ja que'm feya pler tot lo que podía extrènyer els llassos de solidaritat ab la meva causa.
 Tota aquella ala de montanya estava aterrorisada, tentshi la vida poch menys qu'impossible, donchs els trabucayres ab tot y la persccució de qu'eran obgecte, aprofitavan tota ocasió pera donar un cop de mà, no dexant rès per vert. Sorprengueren y segrestaren a n'en Gonfau de Beuda y al retirarse per la collada del Freu, toparen ab l'Arbós que, tirantsels a sobre, rescatà'l presoner ..... cusit a punyalades. Els d'en Rafel trobaren a un trabucayre que de tant fadigat s'havía adormit sota una