Pàgina:La punyalada (1904).djvu/264

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nirlos, s'arribà a encarnissar en la lluyta, picat de l'honra per la resistencia ò desvergonyiment, qu'ell ne deya, del Esparver, que semblava haver près a pit el sosteniment del seu prestigi de guerriller temible.
 ¿A què vindría entretenirme en contar a la menuda una reula d'accions que si be contribuhían a adobar el terreno pera la catàstrofe final, atrofiant els bons instints y creant una atmòsfera d'odis y venjanses, poch contribuhían de moment a donar ventatges ni a uns ni a altres? Si en Rafel va atrapar y sorpendre als trabucayres prop de ca'n Pujol de Rocabruna, prenentlos algunes armes y matantne un y al Grau d'Escales feu cosa consemblant fent un presoner que fusellaren en peus sens ni tan sols ferlo declarar, no fou sense tenir alguns ferits, algun dels quals morí, y a les envistes d'Albanyà tan descuydat estava, que de poch me'l xarpan; allí una bala li foradà la manta. Aquell día a n'en Rafel li tocà fugir y l'Ibo li cridava:
 — ¡Atúrat, malehit carcamal, que't desfaré les calses!—
 Ell, ressentit del amor propi, se