Pàgina:La punyalada (1904).djvu/263

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Allavors sentía flaquejarme la rahó, veus extranyes me parlavan a cau d'orella y'l desespero, no trobant fòrmula alguna de consol en mes creencies dormides, si nó mortes, se traduhía en el tremolor de la impotencia, m'abrassava ab en Pep, l'amich fidel qui, tant curt pera entendre aquestes sutileses com jo pera explicàrleshi, sols comprenía que sufría molt, qu'era molt desgraciat y com ell m'estimava tant y estimava també a n'ella,'m rebía commogut prodigantme consols estranys dels que sols podía apreciarne la bona voluntat que'ls dictava. Els que més me satisfeyan eran els que tiravan a encoratjarme, pintantme l'hora de estripar al malfactor, que sempre assegurava qu'era molt próxima.
 En tal situació d'ànim, assistía a un dels aspectes més sanch nants que ha presentat el bandolerisme en aquelles conques dels Pirineus hont per espay de sigles hi ha sigut endèmich. El Govern preocupat en sos maldecaps, ni s'ocupava de nosaltres y l'Arbós, que tenía carta blanca pera obrar a son albir, ¡heu! mentres no demanés gent ni diners pera mante-