Pàgina:La punyalada (1904).djvu/273

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


contra, refusa encara donarse per vensut, però ja sabeu qu'al Pedrals no dormen pas a la palla.
 —Ja ho conto; que si axís no fos, temps hà que fora arrasat. Mes no t'hi fiis, que sempre hi hà una hora tonta y a vegades lo qu'un creu mellor afermat, falleix primer. Si'm vols creure, agàfa la gent reunida y tíra al dret; jo aplegaré la demés y vindré darrera enllà.—
 En Rafel, que s'anà interessant ab les paraules del Arbós, prengué'l consell y a grans gambades emprenguerem el camí de Pedrals. A mida que'ns hi acostavam crexía la impaciencia d'en Rafel que se'ns comunicava a nosaltres. Quan el día comensava a clarejar ja hi eram aprop y allavors ja marxavam a salt de cà. Les sospites s'anavan convertin en certituts. Un baylet, saltant de les verdisses del camí, ens emprengué barbotejant contantnos que la casa ja cremava del cantó de les establíes per hont havían entrat matant en Bilot.
 No es qu'en Rafel tingués descuydada la defensa del màs; hi tenía un onclet vell, però sencer y home