Pàgina:La punyalada (1904).djvu/285

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


amargantor del cor, me vaig permetre doldrem de la inutiliat dels esforsos y de la marxa de les coses. L'Arbós, que no prenía part en la conversa, però que sorrut y malhumorat s'ho escoltava desde un recó, per fi esclatà:
 — ¡Què xerra aquest ximple! que trobas qu'encara no fem prou, esdernegantnos per aquestes garrotxes al darrera qui comensà per ser el teu enemich? ¿qu'hauría pres la lluyta aquest ensanyament que té avuy, si no hagués comensat pels vostres gallarets entorn d'una ..... cap de trons, que de segur si no li hagués donat peu, ni may l'Esparver s'hauría recordat d'ella? ¿Quí les abona aquestes vides perdudes y aquesta sanch vessada? Jo també'm dolch de lo que passa, jo també les hi tinch de recremades los entranyes, tan com tu y ab més motiu que tu, perque jo ploro la propia sanch y ab els propis ulls, y tu ploras la sanch dels altres y ab els ulls dels altres, que no es pas tot hu!—
 Vaig quedarme espalmat d'aquella sortida, trobantla per demés incongruent y injusta. No es que no