Pàgina:La punyalada (1904).djvu/284

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lo que no volían que jo sabés, el prestigi cada día crexent del secuestrador, qui anava adquirint les proporcions d'un hèroe llegendari, y sobre tot, aquell mutisme absolut y incomprensible de la Coralí, a qui talment semblava que s'hagués dragat la terra, tot, tot contribuhía a obrir portells en la meva fe, que cada vegada sentía més debilitada.
 Fins vaig comensar a sentir inquina contra aquells homes que'm semblava que sols se movían per sos interessos y sentiments particulars, sens tenir en compte qu'en veritat, era per interés meu ques'havían ficat en tots aquells maldecaps, y si molts d'ells tenían ara agravis personals que'ls esperonavan, ni aquests tindrían si no s'haguessin fet solidaris de ma primera desgracia. Però, jo en mon alucinament me creya ab dret d'exigir que, sols per mi treballés tothom, com me creya ab dret fins de demanar esplicacions al cel, per lo qu'afavoría'l triomf de la maldat sobre'ls furs de la justicia. Proba evident de lo qu'anava baxant en la escala de ma ruina moral.
 Un día, reexintme per la boca la