Però ab la quietut del cos va comensar la seva feyna'l cervell, dibuxant sobre aquell fons d'infern del qu'estava obsessionat, escenes diabòliques de dimonis tips de carn y dònes pròdigues d'elles matexes. Els dimonis eran l'Ibo y'ls seus que reyan ensopits, com sibarites en plena digestió, y entre les dones hi havía... ella, la cap de trons, alta, garbosa, però xuclada y caricaturesca. De les belleses pagesivoles d'altre temps ne conservava sols el gesto provocatiu y encara transformat, com interpretat per la imaginació d'un crapulós.
Jo també ho era un dimoni, però un pobre dimoni macilent y afamat que de bona gana m'hauría aferrussat a les dexíes d'aquells malfarts. Y la Coralí comensà a mirarme ab aquell ayre de befa y compassió que algun día li havía conegut, y's disposà a donarme com a un pobre pidolayre les llepíes d'aquelles caricies de que'ls altres ja n'eran farts. Acostà sa cara a la meva, y sentía l'alè libidinós de la seva boca, sos llavis frets y humits com un cuch de fangada se posaren sobre'ls meus, produhintme una sensació tan ingrata
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/293
Aquesta pàgina ha estat validada.
