Pàgina:La punyalada (1904).djvu/293

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Però ab la quietut del cos va comensar la seva feyna'l cervell, dibuxant sobre aquell fons d'infern del qu'estava obsessionat, escenes diabòliques de dimonis tips de carn y dònes pròdigues d'elles matexes. Els dimonis eran l'Ibo y'ls seus que reyan ensopits, com sibarites en plena digestió, y entre les dones hi havía... ella, la cap de trons, alta, garbosa, però xuclada y caricaturesca. De les belleses pagesivoles d'altre temps ne conservava sols el gesto provocatiu y encara transformat, com interpretat per la imaginació d'un crapulós.
 Jo també ho era un dimoni, però un pobre dimoni macilent y afamat que de bona gana m'hauría aferrussat a les dexíes d'aquells malfarts. Y la Coralí comensà a mirarme ab aquell ayre de befa y compassió que algun día li havía conegut, y's disposà a donarme com a un pobre pidolayre les llepíes d'aquelles caricies de que'ls altres ja n'eran farts. Acostà sa cara a la meva, y sentía l'alè libidinós de la seva boca, sos llavis frets y humits com un cuch de fangada se posaren sobre'ls meus, produhintme una sensació tan ingrata