Pàgina:La punyalada (1904).djvu/297

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


com de costum engegà al botavan, mes observant que'l gollut s'empenyava en sostenir la conversa, de sobte li vingué una idea, y prenentlo pel bras l'enrossegà bosch endins y posantli una pistola al pit, li cridà:
—¡Parlaràs ò aquí't dexo mut per sempre, malvat escrapuló de dimoni! ¡tu ets l'espía deis lladres!—
 Si a n'en Bilot no li hagués convingut parlar, ni ab un ganxo ruent ningú les hi hauría arrancades les paraules; però. ara no li anava mal que se l'obligués, y abans que tot arrancà al subcabo la promesa no sols del perdó, sinó fins d'un premi, a truco de portarli l'Esparver y'ls seus allà hont convingués. Confessà que servia al Esparver ja de quan feya'l contrabando, si be que, segons la seva moral, no tenía part en els crims comesos, majorment en la crema del molí y atach a la casa del seu amo, ja qu'ell no feya sinó avisarlo dels perills y donarli'ls fonaments y noticies que li demanava. El día de la feta del Pedrals havían estat de gran xirinola al fons de la Muga, prop de la frontera, y la confidencia de que passarían pel Freu