Pàgina:La punyalada (1904).djvu/306

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


hont hi hà la tuta. Allís parà la gent; uns pochs ab l'Arbós ens avansarem fins arribar a poch més d'un tret de pedra del lloch hont desemboca'l viarany que ve de la còva. La ratera quedava tancada.
 La celistia matinera comensava a apuntar per orient, però encara les tenebres de la nit no eran esvahides més que per la dèbil claror de les estrelles.
 Fòra'l ressò de les cascates que remolavan a nostres peus, la quietut era absoluta, no sortint de les boscuries més que les remors plascèvoles de les nits calmes, y a mi'm semblava impossible qu'allò pogués preludiar altra cosa qu'una matinada explèndida com tantes altres; no podia capir la existencia a quatre passes del home terrible, rodejat de trenta sayons armats fins a les dents. En mon escepticisme, creya la jornada fracassada com les demés. L'enemich, si hi havia sigut, ja havía volat y gracies que no fossm nosaltres els enganyats. Ademés, jo no sentía pas aquell interior desfici, aquella conturbació d'esperit qu'altres vegades me delatava la proxi-