Pàgina:La punyalada (1904).djvu/309

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


potser la conciencia de que'l mal que m'havía fet era ja irreparable, si es qu'havía de conceptuar perduda la Coralí, en qual cas, totes les venjanses del món no arribavan enlloch. Lo cert es qu'aquella situació, tan suspirada y glatida, aquell nèctar dels deus que tenía a flor de llavi, a mi mateix me sorprenía de que no'm fes més pler.
 En aquestes estavam, quan a algú li semblà que'l reviró fosch que'l viarany marcava en mitx del espadat, s'engroxía y tenía moviment. La fosca encara era espessa, per més qu'al Orient s'anava axamplant la taca lluminosa que precedía al crepúscul matinal. Ab tot, les llambregades d'uns y altres confirmaren aviat la dita del primer, de que al viarany de la còva hi havía moviment. De fet, una corrua de grops negres, caminant ab molta precaució per por de mancar ab la fosca'l peu y estimbarse d'una elevació de més de cent cincuanta pams, anava resseguint el viarany; els primers estavan ja a unes poques passes de la rostada hont el corriol s'axamplava, si be l'espadat continuava sota, però