Pàgina:La punyalada (1904).djvu/318

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nostres a qui paravan blanch; axís anaren callant l'un després del altre ab el silenci de la mort, quan els pochs que quedavan s'eran refugiats al darrer replech de la còva hont les bales no hi podían entrar. Mes ni axò'ls valgué, perque'l dimoni del Arbós, que totes se les pensara, feu repartir unes quantes dotzenes de bales de ferro qu'engegades dret a l'ampla boca de la tuta, tornavan a sortir brunzint, després d'haver recociat els darrers recons. Axís acabaren els darrers senyals de resistencia y l'Arbós manà alto'l foch, quan uns quants minyons emprenían el corriol dret a la còva ab l'arma engaltada y la teya entre les dents. Jo vaig córrer per ajuntarmhi, però quan arribava a la còva, ja feya estona qu'ells hi eran y havían fet nèt de tot; ningú respirava. Semblava una conjura pera que no tingués ocasió d'interrogar a ningú sobre lo que més me dalía.
 El quadro qu'allò presentava era per esborronar a qualsevol; per poch qu'un se descuydés, xipollejava ab la sanch de que'l sol estava amarat; els cossos morts hi eran els uns so-