Pàgina:La punyalada (1904).djvu/317

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


a sustreure del ensopiment en que havía caygut, ensopiment tant més incomprensible, per quant allò be semblava la realisació plena de les meves cobejances de tants y tants mesos de febrós estat. ¿Seria qu'en mitx d'aquell terrabastall de trets, crits y malediccions no hi sentía bategar l'esperit del meu mortal enemich, l'únich que semblava tenir el poder d'alsapremar mes potencies, com abans l'havía tingut de subjugarles? Nó, no hi era l'Ibo entre aquell capdell de miserables, que no sabían defensarse ni morir com homes, sinó com estúpits escarbats. O l'Ibo no hi havía sigut may ò be havía mort dels primers, perque ja ben aviat s'havia notat la carencia absoluta de fermesa pera sostenir una situació qu'encara que desesperada, podía ferse pagar ab sanch.
 Sols tres ò quatre's mostravan coratjosos, foguejant desde trinxeres improvisades ò amparantse en els rellexos de la boca de la còva, però els d'en Rafel avansantse tant com pogueren els descubrían quan foguejavan a n'els nostres y quan volían fer foch contra aquells era als