—Ja'n parlarèm ab el batlle,—feu secament el Rector, tot dirigintse al indret de la cinglera d'hont pujavan els clams del Avi.
— Escoltèu, bon cristià;—va cridarli,—¿voleu reconciliàus ab Deu? jo som el ministre del Senyor.
— ¡Que si vull! a vos esperava, — respongué l'altre ab un fervor extrany, hont més qu'arrepentiment s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada.—Mirèu, senyor Rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fòra..... Jo ja volía retirarme, perque som vell y ja volía donarme a fer bones obres, quan m'ha succehit aquesta desgracia.
— Escoltèu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Deu? ja sentiu un verdader dolor .....
— ¡Redeu, si'l sento! tinch les cames y brassos capolats, el cap mitx badat y ademés una bala al ventre...ay... sembla que tinch tots els dimonis penjats al cos que m'estiran... donèume confessió y enllestíu, que pera després l'Arbós ja'm te promesa la caritat de quatre bales que'm treguin d'aquest infern...
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/325
Aquesta pàgina ha estat validada.
