resant la pecadora. ¡Què sabía aquell infelís de la pecadora! per ell, confessarse era senzillament vomitar als peus del confessor tota la immundicia de cinquanta anys d'una vida de crims y de cràpula y a axò anava sense més espera.
Esgarrifats nosaltres matexos d'aquella mena de violació, encara que involuntaria, del secret del confessionari, de la que, per la especialíssima situació en que'ns trobavam, ni podíam sostrèurosen, l'Arbós comensà a resar en veu alta parenostres pels difunts allí extesos. Tots seguíam, mes els parenostres s'ensopían, les veus s'abaxavan y per sobre d'elles suravan sempre'ls accents esquerdats
del Avi que feyan ressonar les cingleres ab relacions de pecats espantosos. Allavors l'Arbós, imitat pels demés, adoptà un altre sistema. Cullint atmetlles de les despreses de la roca, una per cada mà, les feyan petar batent de mans, formant l'acompanyament de la cansó allayors en boga entre la gent de milicia:
Si Zurbano murió fusilado
no murió como vil y traidor
que murió con la espada en la mano
defendiendo la constitución.
